Fa unes setmanes els alumnes de 1r BAT A vàrem veure un documental sobre les injustícies a Corea del Nord. Sabem que es un pais on no hi està permesa la infiltració dels Americans, tot i així, vegem com som tractats:

L’equip especial de TV3 30 minuts en va ser testimoni. Primer, van entrar al pais en avió. Primer advertiment: no es permesa l’entrada al pais de portatils. Qualsevol aparell que pugui enviar informació podria ser penalitzat, l’internet està casi prohibit. I no caldrà dir quant solament es poden gravar segons quines imatges amb la càmara.

Perque no hi han cotxes a les carreteres principals? Alejandro ens contestà la pregunta:

- es tracta d’un pais on son molt tolerants amb la contaminació. Les persones que vulguin fer viatges ho hauran de fer per les carreteres secund’aries.

Un cop estem a les carreteres secundàries ningú viatja sense bicicleta. Solament persones amb alt rang estatal podrien viatjar amb cotxe. Tota una injustícia.

Alejandro Cao, és el president de’ ”l’associació d’amistat amb Corea”, un òrgan que du a terme el treball de rebre els turistes foranis a Corea del Nord, per exemple, els periodistes de TV3.

Aquest ”guia” els acompanyarà durant tota l’estada. Un cop a l’hotel, no es poden comunicar amb cap Coreà. I en cas de que sorgeixi conversa, Alejandro pot exercir de traductor. Com es sap que l’informació ha arribat correctament?

És un pais amb els ulls tapats. Tothom benera al líder com si d’un Déu es tractés. Per exemple, nens de 2 anys han de saber l’imne, com no, adorant al gran líder. Dona exemple d’un pais totalment paranoic, plè de persones que no somriuen, que no es relacionen, i que semblen un tant ”enfadats”, seria la paraula…?

La realitat supera la ficció.

Extret del documental: http://www.tv3.cat/p30minuts/30Item.jsp?idint=1219&item=reportatges

Un cop sortí el president Montilla, li entregà el relleu a Quim Monzó. En discursos inaugurals anteriors de la fira de Frankfurt solen enviar qualsevol eminencia pròpia i en aquest cas, Monzó n’és un bon exemple. Aquest escriptor que sovint s’entrebanca du a terme un treball macnífic. Els aplaudiments dels oients ho demostren, entre ells, escriptors importants, directors d’editorials, presidents d’estat…

Quim trenca els esquemes de qualsevol altre discurs, comença amb un inici molt curiós, com si d’un conte es tractés i segueix aquest fil conductor al llarg de la ceremonia. Fa esment de molts escriptors catalans importants, de Ramon Llull, que va ésser el creador del català per així dir-ho, nascut en l’Edat Mitjana, i de Frederic Mistral, tot i ser occità, va ser l’ultim en emportar-se un premi Nobel entorn a que cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel (el 1904).

L’escriptor tot i no saber si sabria fer correctament un discurs, emprèn un treball increïble. Es basa molt en què pugui pensar el públic que l’escolta, o això vol transmetre als oients. “¿Ha d’explicar tot això, en el discurs?”, “¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants?”, “¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara?”, aquest últim, molt més humorístic. Deixa una enorme constància del seu poder, del seu domini amb les paraules i deixa en molt bon lloc la literatura catalana, tant en quan n’hi parla (esmentant escriptors importants o el mateix Ramon Llull, també molt important) com en quan al seu discurs, un discurs memorable, un discurs per a recordar, que en aquesta literatura no podríem pas ignorar-lo o passar-lo per alt.

Resumidament, el text tractat el podríem dividir en 3 punts: el dubte que té Quim alhora de mirar si fa o no un bon discurs i les pautes que usa, donar constància dels anteriors personatges literaris catalans (i altres esdeveniments conduïts per catalans), i per últim, donar importància al seu discurs, és a dir, posar en dubte en el mateix discurs de si ell n’és capacitat, o si el du a terme correctament.

Durant l’inauguració posada en pràctica a càrrec de Monzó, mostra molta confiança amb el públic, és a dir, se’l guanya. Fa ús de certes preguntes o frases que fan que l’oient presti atenció, i aquesta atenció va donada per l’interès, per la qualitat del discurs. Els objectius principals de l’escriptor eren captar el públic i que sigués agradable i ho aconsegueix destacadamentt.

Personalment, com a discurs, la lectura d’aquest és molt agradable, per les paraules o expressions que usa. Li dono molta importància al fet que té Monzó alhora de seguir les pautes d’altres discursos i ell reconeix que no la segueix, hem refereixo al fragment, amb una essència molt humorística:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica

va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.

Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,

els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”, és un text molt conegut en la literatura catalana i molt simpàtic, apropiat per a cert discurs.

La meva valoració és molt positiva. És un discurs perfecte per a un acte inaugural entorn el món dels llibres. Deixa la literatura catalana en molt bon lloc, mostra que no estem tant verds com pensen les demés regions d’Europa, qualificant-nos per una regió petita, amb poca desenvolupació.

Segon, una mica més d’informació sobre el meu títol de blog. Cap al vespre, es un poema de Jacint Verdaguer. A les persones que els hi agrada la poesia segur us agrada, aqui el deixo escrit.

CAP AL VESPRE

Qui bé et farà
O se n’anirà
O se’t morirà

Que n’és de gust ninetes, nines,
que n’és de dolç,
en los placèvols vespres
del mes de juliol,
quan los saules no gronxen
ni xarren los moixons,
no rondinen los aires
ni rumoreja el bosc;
quan lo cel se desvetlla,
quan la terra s’adorm,
sortir de les masies
pendre la frescor!
Per a mi ans també ho era,
mes ai!, que no ho és, no,
d’ençà que tinc d’eixir-hi
com un perdut! tot sol!

Ja fa set anys; me’n recordo
lo mateix que si fos ara:
un capvespre, recolzat
sobre l’herba jo m’estava,
sobre l’herbeta que folra
los marges de la quintana;
al meu peu assegudeta
s’estava l’enamorada,
d’un tint de melancolia
emboirant-se-li la cara,
com los estels de brillosa
i com ells parpellejanta.
Jo mirava sos ulls blaus
com lo cel que ella mirava,
mariner que allà d’allà
reveia el port de sa pàtria,
colom que a son colomar
anava a arrancar volada.
Tot aguaitant-me, sos ulls
serens i purs com estaven,
los viu enllorar i cloure
grifolant-ne dues llàgrimes,
dues llàgrimes lliscoses
que es perderen per ses galtes,
Què tens? —li diguí—, Roseta,
què tens, mon amor, què et falta?
Los aucells ja no puntegen
ses melancòliques arpes,
ni els aires de cap al tard
fan doldre plançons i mates.
Si els estels parpellejants
amb gelosia ens aguaiten,
si apar afins que el rellotge
del món, oint-nos, se para,
que t’ofenen amb sos racs
les granotes de la bassa
o amb son gri-gri fastigós
los grills que per l’herba salten?
Si fos cas d’això, pugem’s-en
poc a poquet cap a casa,
i ajustada la finestra
i la porta de la cambra,
podrem parlar més a pler
d’amor i de benaurança.
—Ai! no ens en anem —me deia—,
ai! no ens en anem encara,
m’agrada el gri-gri dels grills,
lo ric-i-rac de les grauxes,
m’agrada l’estar solets
i tu més que tot m’agrades:
1o que no m’agrada, no,
és que tot dóna volada,
que amb un menestral del poble
m’encarten a l’estat d’ara.
Diuen que és galant minyó;
mes si no és lo que el cor aima
afins un àngel del cel
me faria por i basca;
per ço, en donar-me ell un llit,
li demanaré una caixa,
en fer-me el primer petó
al cel ja en seré volada.—
Açò em va dir una volta
na Roseta de Vallclara,
al meu peu assegudeta
sobre l’erm de la quintana,
d’un tint de melancolia
emboirant-se-li la cara,
com els estels de brillosa
i com ells parpellejanta.
Tal dit, tal fet: lo dillums
a casar se l’emmenaven;
quan tornava de casar,
ja se’n posava malalta,
i ganing-ganang a morts
cap al vespre ja tocaven.
Per ço de llavors ençà,
amb lo cor ple d’enyorança,
a cada entrada de fosc
solo sortir de la casa
i aquí baix vinc a plorar
la mort de qui tant aimava,
damunt d’una llosa estreta,
sota una creu endolada.

¡Que n’és de gust ninetes,
nines, que n’és de dolç,
en los placévols vespres
del mes de juliol,
quan los saules no gronxen
ni xarren los moixons,
no rondinen los aires
ni rumoreja el bosc;
quan lo cel se desvetlla,
quan la terra s’adorm,
sortir de les masies
a pendre la frescor!
Per a mi ans també n’era,
mes ai!, que no ho és, no,
d’ençà que tinc d’eixir-hi
com un perdut! tot sol!

Espero que tots sigueu uns bons alumnes i pogueu sorpendre al professor Monteagudo amb bons treballs!

Salutacions.